Codificació

Resum efectuat a partir del Manual de Historia del Derecho Español, de Francisco Tomás y Valiente

Codificació

Es diu que la paraula <<Codi>> deriva de la paraula llatina <<Còdex>>, que trobem des de finals del segle III, i que era un volum, precedent dels llibres, que contenia una compilació, que podia ser de caràcter públic o privat, de les <<leges>> o constitucions dels emperadors romans.

El que diferencia el <<Codi>> del <<Còdex>> és, que el primer és en un sentit actual un text que conté una sola llei, mentre que el segon era una recopilació de moltes lleis.

Des de finals del segle XVIII se li ha volgut donar a la paraula <<Codi>> un sentit més precís, i actualment se’l pot definir de la següent manera:

<<Un Codi és una llei de contingut homogeni per raó de la matèria, que de forma sistemàtica i articulada, expressada amb un llenguatge precís, regula tots els problemes d’una matèria unitàriament acotada>>.

El Codi, per tant, és una llei, no una recopilació de lleis. Està elaborada per un sol legislador, promulgada en un moment concret, i tots els seus preceptes pertanyen a un mateix acte legislatiu.

Un Codi és una llei de contingut homogeni per raó de la matèria. Tot el que conté es refereix a un mateix sector de l’ordenament jurídic. Es considera que les recopilacions de textos jurídics de l’Edat Mitjana i Moderna eren immenses, desorbitades; en canvi un Codi és una obra breu, el que diríem un llibre de butxaca.

En un Codi la seua estructua i el seu estil expositiu són molt importants i característics. És una llei de forma sistemàtica i articulada, en la que podem trobar grans divisions lògiques i temàtiques a partir de les quals apareix estructurat en parts o llibres, aquests subdividits en seccions, i aquestes en capítols (en realitat ja era així l’estructura del Codi Hermogenià...)

Tot el seu contingut deu expressar-se en un llenguatge precís. Mentre que les lleis medievals i barroques estaven escrites en un estil grandilocuent i moltes voltes repetitiu, els codis de la Il·lustració i del Liberalisme tenen voluntat total de precisió i claretat. No descriuen: defineixen. No contenen metàfores sinó conceptes molt clars. Es diu que un codi modern s’assembla a un tractat de geometria.

Un codi ha d’esser una llei completa, en la qual queden regulats tots els problemes d’una matèria concreta.

A partir d’aquests principis, per <<Codificació>> entenem en un sentit ampli, el llarg procés històric que ha conduït a l’elaboració dels diversos codis. De manera que fent referència a cada una de les matèries codificades, parlarem en particular de codificació mercantil, penal, processal, o civil.

Aquestes eren les quatre matèries considerades bàsiques al segle XIX, raó per la qual van ser les que es van codificar, però hi havia altres sectors del Dret que no van ser objecte de la mateixa atenció.

En relació amb aquest procés codificador trobem el de constitucionalització del dret polític. Podríem dir que les Constitucions del XIX són en definitiva <<codis>> i com a <<codis polítics>> els denominaven juristes i parlamentaris de l’època.

Els arrels ideològics de la codificació i el constitucionalisme són comuns. Les constitucions representaven l’organització de l’Estat liberal-burgés de Dret; i els codis pretenien contenir la resta de l’organització jurídica de la societat burgesa.

Però és costum presentar-los i estudiar-los per separat, perquè en el sistema normatiu de l’Estat constitucional el primer còs normatiu des del punt de vista jeràrquic és la Constitució, i totes les demés lleis estan subordinades a ella.

Ara bé, la cronologia del constitucionalisme i la codificació en Espanya no coincideixen en molts aspectes i, al llarg del segle XIX van tenir ritmes diferents.

La Codificació va ser un fenòmen europeu i posteriorment va passar als països americans conforme anaven aconseguint la seua independència.

Podríem resumir les etapes de la Codificació espanyola en les següents:

PRIMERA.- Cronològicament es situaria entre 1808 i 1823, entre els inicis de la guerra contra els francesos i el trienni liberal.

La principal característica d’aquest període va ser la <<Consulta al País>> propiciada en 1810 per la Junta Central, preguntant a diverses autoritats i organismes, quins serien els millors mitjans per millorar la legislació. A partir de les respostes moltes van ser les discussions i les opinions, però no es va aconseguir cap resultat des del punt de vista codificador.

Uns anys després, en el trienni liberal, ja es va avançar prou més, i l’any 1822 es va aprovar un Codi Penal, que va ser el primer codi liberal d’Espanya, així com un esborrany de projecte de Codi Civil, sense més trascendència.

SEGONA.- Es pot situar entre 1824 i 1843.

El fet més destacable va ser la promulgació del Codi de Comerç de 1829, durant els anys més absolutistes de Ferran VIIè. El motiu va ser l’interès de la burgesia per codificar el dret mercantil per a l’incipient mercat capitalista. Aquest Codi va estar en vigor durant quasi tot el segle XIX.

També es va tractar de promulgar un nou Codi Penal, i continuar amb el projecte de Codi Civil, però els constants canvis polítics entre absolutistes i liberals ho va fer impossible.

TERCERA.- Es situa entre 1843 i 1868.

Aquesta etapa comença amb el Decret de 19 d’agost de 1843, per mitjà del qual es crea la Comissió General de Codificació, integrada per 18 importants juristes, que s’havien de distribuir en seccions, per tal de portar endavant el procés, però amb el pas dels anys la comissió va experimentar nombroses modificacions, la primera de les quals l’any 1846, reduïnt a 6 el nombre de components, la qual cosa va retardar molt els treballs.

Tot i això, durant aquest període es va aconseguir la redacció d’un Codi Penal l’any 1848,  la Llei d’Enjudiciament Civil (també coneguda com Codi processal civil) de 1855, i sobretot el projecte de Codi Civil de 1851, que mai no arribaria a promulgar-se, entre altres raons perquè negava la vigència dels drets civils forals (que no havien estat abolits al segle XVIII amb els decrets de Nova Planta) i això va suposar una oposició ferma dels territoris afectats, especialment Catalunya.

QUARTA.- Compren el sexenni revolucionari de 1868 a 1874.

Com a conseqüència de la promulgació de la Constitució de 1869, va ser necessari modificar algunes lleis, ja que contravenien els principis d’aquest nou codi polític.

Per aquesta causa l’any 1870 es va modificar de manera important el Codi penal de 1848.

La nova Constitució també defensava la <<unidad de fueros>>, és a dir, la unitat jurisdiccional, raó per la qual es va imposar l’eliminació de jurisdiccions especials, incloses les mercantil, que tenien la seua expressió en els Tribunals de Comerç.

Igualment es va promulgar l’any 1870 la Llei provisional per a l’organització del poder judicial, relativa a la planta, organització i competències de jutges i tribunals, i al règim jurídic personal dels jutges, també coneguda com a <<Llei orgànica del poder judicial>>.

Un altre important fruit d’aquest període va ser la Llei d’Enjudiciament Criminal (també coneguda com a <<Codi processal penal>>) de 1872.

En el camp del dret civil, però, no es va avançar gens.

CINQUENA I DARRERA.- Durant la Restauració borbònica i com a conseqüència de la promulgació de la Constitució de 1876 finalitzaria el procés codificador. Es materialitzaria sobretot amb les següents lleis:

La Llei d’Enjudiciament civil de 1881 (o Codi processal civil), i la Llei d’Enjudiciament criminal (o Codi processal penal) de 1882; que en els dos casos substituïen textos anteriors.

El nou Codi de Comerç de 1885 va substituir el vell de 1829.

Però el més important de tot va ser la promulgació del Codi Civil de 1889, on es va mantenir el respecte a les qüestions forals i, per tant, la conservació dels drets civils en els territoris on existien. Aquesta va ser una de les característiques d’aquest text, acabat a partir del projecte de 1851, però modificat substancialment per tal de conformar les distintes sensibilitats, per tal que finalment fora aprovat.

Amb la promulgació d’aquest darrer text es va donar per finalitzat el procés de codificació del dret espanyol.