Constitucionalisme

Resum a partir del Manual de Historia del Derecho Español, de Francisco Tomás y Valiente.

Una Constitució és una llei suprema en la què d'una manera total i sistemàtica s'estableixen els drets individuals dels ciutadans. També es delimiten els funcions fonamentals de l'Estat i es regulen les competències dels òrgans que el componen.

Una volta aprovada i promulgada, és la norma suprema contra la qual ningú no pot actuar.

La sobirania nacional (o popular) queda definida en la Constitució; al mateix temps ha de reconéixer els drets individuals bàsics, i ha d'establir la divisió dels poders.

Per tal que una constitució siga democràtica, ha d'emanar del poble, o de la Nació, com es deia al segle XIX; i ha d'implantar el sufragi universal.

Les lleis ordinàries no poden contradir els preceptes constitucionals. Al contrari, deuen desenvolupar de manera positiva tots i cadascú d’aquests preceptes.

Els òrgans del poder executiu, en el marc de llur competència, promulguen lleis de categoria inferior, de caràcter administratiu, que solen anomenar-se disposicions de govern, con ara els decrets, ordres ministerials, circulars, o disposicions municipals.

Els ciutadans deuen cumplir totes aquestes normes, i els jutges i els tribunals deuen aplicar-les a l’hora de jutjar els infractors.

L’ordenació jeràrquica de les lleis va ser establerta pel títol preliminar del Códi Civil.

Al llarg de l’Edat Mitjana la major part del Dret estava primerament formada per <> en gran part no escrites, que a partir del segle XIII, per influència del dret comú es van posar per escrit i es van desenvolupar molt. Als segles posteriors es va consolidar aquesta tendència i, per tant, el valor de les normes legals sobre la costum, que quasi va quedar oblidada. Els monarques absoluts del segle XVIII van contribuir a aquesta consolidació de la norma legal. Al segle XIX l’Estat Liberal va contribuir més encara a afirmar-ho i la Constitució n’és, segurament, el millor exemple.

Tot i això al llarg del segle XIX la política espanyola no va ser precisament un exemple de pulcritut, raó per la qual hi van haver moltes constitucions i molts projectes constitucionals que no van arribar a veure la llum, ja que a cada canvi de govern també es volia canviar el model constitucional.

Veurem només els trets més característics de tres d’elles: la de 1812, la de 1837 i la de 1869.

La Constitució de 1812

Es considera que l’alçament popular del 2 de maig de 1808 va donar inici a una guerra d’independència contra els francesos, però al mateix temps va ser un moviment contra l’absolutisme polític dels Borbons, aprofitant la circumstància que van ser forçats pels francesos a anar-se’n a l’exili.

L’absència d’un rei legítim va donar lloc a que es produira un buit de poder, que va ser substituït per Juntes Populars, de les que va sorgir una Junta Central Suprema, que va convocar en gener de 1810 Corts Generals a Càdis.

Aquestes es composarien de dos estaments: un popular i un altre de dignitats (nobles i eclesiàstics), amb la qual cosa es mantenia l’essència de les Corts de l’Antic Règim.

A l’estiu de 1810 es van celebrar eleccions per a diputats a les províncies no ocupades pels francesos (eren les primeres eleccions) i com en alguns casos no es van poder fer, es van triar mitjançant un sorteig.

Les Corts de Càdis van declarar que <<los diputados que componen este Congreso, y que representan la Nación española, se declaran legítimamente constituidos en Cortes generales y extraordinaria, y que reside en ellas la soberanía nacional>>.

El 19 de març de 1812 es va promulgar la Constitució de Càdis, que a l’article 3 diu que les Corts son titulars de la sobirania nacional. És a dir, ja no la té el rei, sinó que aquest (que estava a l’exili) està limitat per la Constitució i sotmès a ella, raó per la qual deu jurar que la guardarà i la farà guardar (Ferran VIIè no ho compliria).

També recull la divisió de poders, atribuïnt a les Corts, amb el Rei, la potestat de fer les lleis.

Declarava la confesionalitat catòlica de la Nació espanyola a perpetuïtat.

Els principals òrgans constitucionals de l’Estat són les Corts, el Rei i els Tribunals de Justícia.

Les Corts es composarien d’una sola Cambra, i tindrien facultat per proposar i aprovar les lleis, i també per derogar-les; l’establiment anual de les contribucions; i la de rebre la fidelitat del Rei a les Corts, a l’inici del seu regnat.

Hi hauria una Diputació permanent, que actuaria des de la dissolució d’unes Corts fins l’apertura de les següents (aquesta institució ja existia en època foral).

El Rei era el titular del poder executiu i per tant, estava encarregat d’executar les lleis i també mantenir l’ordre públic i la seguretat de l’Estat.

També podia nomenar i destituir els ministres (Secretaris de Despatx era encara la denominació utilitzada).

Els Tribunals de Justícia tenien la potestat d’aplicar les lleis en les causes civils i criminals.

La Constitució de 1812 era molt extensa: 384 articles, ja que en ser la primera regulava aspectes que posteriorment es deixarien fora, com ara la Llei Electoral, sistema inclòs dins d’aquesta primera constitució.

La vigència d’aquesta primera Constitució va ser molt curta: des del 1812 fins el 1814, quan el rei Ferran VIIè la va abolir en tornar de l’exili; en una segona etapa entre 1820 i 1823, dins l’anomenat <<Trienni Liberal>>, i en un tercer moment entre 1836 i 1837, amb caràcter transitori, fins que no s’aprovara una nova Constitució, la de 1837, que veurem a continuació.

La Constitució de 1837

Entre els anys 1836 i 1843 el govern espanyol va ser dels progressistes i durant els primers mesos del seu mandat va restablir la Constitució de 1812, en tant en quant no se’n redactara una de nova, que presentaria caracters més moderats en relació amb la primera. Això va ser degut en part a la debilitat de la burgesia progressista, ja que malgrat el triomf no tenia l’ajut de les classes populars i, a més, tenia un especial interès per apropar-se a la noblesa aburgesada.

La nova Constitució es va proclamar el 18 de juny de 1837 i pot ser considerada molt moderada ja des del començament, a on el principi de sovirania nacional queda referit de manera molt ambigua.

El mateix ocorre amb la divisió de poders, que no queda prou definida, de manera que com el paper del rei en el poder legislatiu va ser molt important, en la pràctica el poder de la monarquia va créixer de manera molt significativa, convertint-lo en el poder més fort de l’Estat.

També el principi de confessionalitat religiosa es va resoldre amb una fòrmula que obligava a mantenir el culte catòlic i el clergat, i afirmava que la religió catòlica era la que professaven els espanyols.

Pel que feia les pròpies reformes constitucionals, a diferència de Càdis, en aquesta de nova es permetia les reformes a través d’un procés legislatiu ordinari, però deixava al rei la iniciativa de les reformes.

En quant als drets individuals també ès tèbia, però protegeix la llibertat d’impremta, ja que els progressistes la consideraven un bon mètode de difondre idees innovadores.

Va ser una constitució breu, tan sols 77 articles i dos disposicions addicionals.

Pel que feia els òrgans constitucionals i el sistema electoral, es van fer dues concessions als liberals: d’una banda la implantació del bicameralisme, i d’altra l’enfortiment de la corona. Les Corts van quedar constituïdes en dues cambres: el Congrés i el Senat.

El Senat el formaven persones nombrades pel rei, a partir de llistes triples presentades pels electors de cada província, i es renovarien per terceres parts cada volta que hi haguera elecció a diputats.

El Congrés s’escollia per sufragi directi i censitari (restringit al grau de riquesa dels possibles votants, i a la seua capacitat personal).

El poder del Rei era molt gran. Podia suspendre i disoldre el Congrès, tenia la iniciativa legislativa i la potestat de sancionar les lleis de forma il·limitada, és a dir, també tenia el dret de vetar-les quan no estiguera d’acord amb elles.

En definitiva, tanta moderació va fer d’aquesta Constitució un text molt allunyat de l’esperit dels liberals.

La Constitució de 1869

La revolució de setembre de 1868 (<<La Gloriosa>>) va donar lloc a un nou canvi de govern, que va durar entre 1868 i 1874, que es sol qualificar de <<liberal-democràtic>>. Tot i que va començar com un simple alçament militar, va tenir molta repercusió en sectors amplis de la població espanyola.

Aquesta revolució va ser recolzada per la baixa burgesia, els comerciants, els menestrals i els professionals liberals, i va provocar l’exili immediat de la reina Isabel II i l’assumpció de la sobirania nacional per unes Juntes semblants a les de 1808, però amb criteris més democràtics que aquelles. També va sorgir un nou govern provisional, que va establir el sufragi universal masculí, convocatòria de noves eleccions i redacció d’una nova constitució.

El 5 de juny de 1869 es va promulgar la nova Constitució, qualificada de liberal-democràtica, que restituïa al poble espanyol la sobirania nacional.

També establia una clara divisió dels poders, donant especial importància al poder judicial, amb la finalitat de que la seguretat, la propietat i la llibertat queden garantides pels tribunals de justícia.

Es reconeixia la unitat de Codis i la Jurisdicció, necessàries per a aconseguir la igualtat jurídica i la defensa judicial dels drets.

Els drets individuals venen ben delimitats. Es reconeix de forma específica la llibertat de domicili, la propietat privada, la llibertat d’expressió, de reunió, d’associació, i especialment la llibertat de culte, tot i que mantenint l’obligació de sufragar les despeses del culte i del clergat catòlic.

Per primera volta tembé es protegia el dret a tenir associacions de defensa professional, i sindicats, tot dos amb protecció constitucional.

La forma de govern continuaria sent la monarquia. El poder executiu residia en el Rei, qui l’exerciria per mitjà dels seus ministres, amb la qual cosa quedava molt disminuït el poder reial. Seria una monarquia democràtica, amb un poder real limitat.

El poder legislatiu l’exercirien les Corts, que serien bicamerals, però també els senadors serien escollits per sufragi universal. El Congrés estaria compost per diputats, escollits en proporció d’un per cada 40.000 habitants. Teòricament qualsevol ciutadà major d’edat i amb tots els seus drets civils podia ser candidat i ser escollit per a diputat.

El poder judicial estava conferit als tribunals, establint el judici per jurats en els casos de delictes polítics.

Aquesta Constitució estaria en vigor, malgrat les dificultats polítiques dels darrers anys, fins la promulgació de la de 1876, més moderada i més a gust dels dos grans partits, o tendències polítiques de l’època.